CLASE MAGISTRAL

Mazoni, Apolo, 30/01/2010


Jaume Pla, essència del grup, m'ha deixat realment bocabadat.
El rock alternatiu de Mazoni, directe i contundent, s'ha totalment consolidat, amb aquest Eufòria 5 - Esperança 0 tan recent i ara ja són de totes totes un dels grups alternatius catalans de referència.
No obstant, aquesta carrera tan exitosa va començar amb un element que no té gaire res a veure amb el que han acabat essent:
7 songs for a sleeples night va ser el primer LP que Jaume Pla va publicar, el qual tot hi estar firmat amb el pseudònim de Mazoni, va elaborar tot sol amb les eines més casolanes que existeixen: una guitarra acústica, un controlador midi, un ordinador portàtil i un micròfon.
En anglès i ple de metàfores sobre la vida, resseguint camins tristos i més aviat foscos, les set cançons d'aquest disc es movien en un terreny entre el folk i la música de cantautor més pura amb pinzellades de psicodèlia i de mazonietat.
5 anys després, s'ha pogut completar l'obra en un concert dividit en dues parts. La primera, una clase magistral de com es composa i per què es composa, la segona, una clase magistral de com una cançó senzilla pot convertir-se en una peça realment complexa i fabulosa si un és un geni i l'instrumenta com déu mana.
Sempre és un plaer assistir als recitals d'aquesta màquina de fer música!

MARCIANETS I PARRAFADES

Joan Miquel Oliver, Palau de la Música Catalana, 18/01/2010.


L'home de les neutres, amb kimono i guitarra nova, va estar realment molt i molt bé. Llums que evocaven l'espai, bombolletes i dos bombons mallorquins ballant rere seu van ser els trets més característics de la pobre, però correcte, escenografía del senyor Oliver.

Gràcies per ser tan sutil i ple, per ser tan senzill i buit, per cantar a les persones allò que per ningú és comprès.


Missatge per en Joan Miquel:
Si hagués de triar entre el polo de llimona o el polo de menta, sense dubte em quedo amb l'Emerson Fitipaldi, que tot i ser viu, ja té una cançó homenatge per quan se'n vagi. I Joan Miquel, et vaig venir a veure a tu.



Manel, Palau de la Música Catalana, 18/01/2010


Lleugers i divertits com sempre, aquests quatre trossos de pa van completar una gira pràcticament inacabable amb una emblemàtica actuació (com totes les que han fet), en un emblemàtic recinte.
Sens dubte, l'any 2009 passarà a la història com l'any en que la música catalana va trencar més fronteres i va arribar més lluny. I si això passa, serà en gran part gràcies a aquests dos parells de xicotots que amb la seva desafiant senzillesa, la seva enorme modèstia i el seu gran talent han aconseguit que el públic català els desitgi tant que fins i tot hagin de fer dos concerts de comiat.

Dotze, dotze cançons i tres versions són el que ha mantingut a aquests quatre de gira durant quasi bé un any i mig. I la resposta a l'immediat com? és ben senzilla, perquè són tan de casa, tant de carrer, tan normals, que anar-los a veure és com anar a prendre algo amb els amics.

Ara només ens cal esperar a que, amb tot el temps que necessitin, ens serveixin en safata el seu proper àlbum seguit del respectiu any i mig de gira!

EL FOLK MAS DULCE

Russian Red, Palau de la Música Catalana. 11/12/2009


Me hace sonreir, me hace llorar, me pone los pelos de punta y me hace tiritar...


... és ben zenzill, l'estimo.

EL MENU DEL MEJOR CHEF

Franz Ferdinand, Estadi Olímpic de Badalona. 5/11/2009



Una penosa entrevista donde comparé los escoceses con Oasis (queriendo decir, en realidad, Blur) dió comienzo a una noche muy movidita.

De entrada el estadio bastante vacío, y mis colegas y yo flipando... Pero poco a poco la cosa se fue llenando sin llegar a agobiar demasiado. Después de un artista invitado bastante instrumental que como siempre sonó como el culo (gracias al maravilloso trabajo de los técnicos), aparecieron Ellos en escena.
Contundentes des del principio con su nuevo No you girls, estos increíbles artistas nos deleitaron con lo mejor de lo mejor. Temazo detrás temazo, la buena música parecía no terminar nunca, y así fue. Un concierto elegantísimo dóndo ni Alex ni Nick cambiaron de guitarra, con una escenografía sencillísimamente espectacular, y con unas nuevas pinceladas de música electrónica realmente sorprendentes a la que aún tengo que acostumbrarme.
Los perfectos e inestáticos ritmos de guitarra junto con los ya típicos redobles de caja del maestro Thomson impidieron a los más bagos poder descansar ni un segundo. Hasta que después de la ya clásica batucada se fueran dentro para volver a salir, después, enchufadísimos a la música de bits, finalizando el concierto con un Lucid Dreams que duró casi un quarto de hora.

En definitiva, un concierto muy vivo, electrizante e impecable no apto para gente estática ni amantes de lo visualmente espectacular.